EL BIGSUR

Fa anys, ara ja masses, quatre amigues vam voler donar una sorpresa a una cinquena que s'havia enamorat d'un californià i feia mesos que vivia a la costa oest nord americana, enmig de cases baixes, carreteres immenses i d'un clima temperat.

Després de les catorze hores de vol, la tieta rica de Santa Monica ens va rebre a casa seva (piscina exterior climatitzada inclosa) amb un immens bol de guacamole que, intacte, va retirar perquè nosaltres, amb una gana salvatge i la panxa buida però educades de mena,  prudentment vam esperar a que fos l'hora de sopar. No coneixíem, encara, la moda de la Coronita prèvia, nachos i  guacamole. Això no ens ha tornat a passar.

Una gràcia afegida era que tornàvem el dia del meu aniversari. Els de casa ens van despertar per felicitar-me quan a Barcelona ja acabava el dia i a l'hotel de l'aeroport tot just començava. No tinc clar si aquell any vaig fer anys o no però recordo emocionada les seves veus esverades, impacients i il·lusionades dient  que "d'aquí unes hores ens veiem!".

Ens barrejavem la roba i dins la camioneta compartiem auriculars per cantar (ho sento, no m'ho tingueu en compte):

I així vam passar unes vacances de setmana santa, anant a Hoover Damm després de lluites infructuosos per arribar-nos al Grand Canyon, dormint a Las Vegas, passejant sobre els tacons de la Marilyn, menjant el turkey day i mullant-nos els peus a Carmel una tarda que em vaig prometre tornar al Big Sur aviat i encara més ben acompanyada.

... calla... si ara que m'hi fixo... avui fa just 14 anys que tornàvem!!!

NO VOLIEU UNA ACTA DE SECRETARIA?

Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor.

A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit,sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta.

Tot això per dir que la setmana passada una colla d'amics ens vam juntar per anar a menjar bunyols de bacallà. Som amics que no fa gaire que ens coneixem però tot i així, es respira un carinyu latent. Sabem de les nostres vides per una afició tonta que tots tenim, una casualitat. I si havíem de ser 8 (per exemple), vam acabar sent 14: que si porto a una amiga, que si vindrà la meva germana, que si el cosí baixarà directament, que si hem recuperat aquell que fa temps que no veiem, que si el marit ja és un més... Faltaven alguns, no sobrava ningú i la Barceloneta anava plena de gent menjant bunyols i bevent  mojitos.

Tots vam anar afegint gent a la trobada i mica en mica es va crear una escalfor que no m'he tret de sobre en tota la setmana.

TRIBULACIONS (2)

Ahir m'hi vaig tornar a trobar. 

A primera hora tenia "uns assumptes pendents", no havia pogut rentar-me el cabell i al vespre anava al teatre.  No és que per anar al teatre hagi de rentar-me el cap però és allò que no et sents còmode així que, aprofitant que entre assumpte i assumpte tenia una estoneta lliure, vaig anar a donar un volt a veure si trobava alguna pelu. I si, molt atentament em van rentar el cap fent-me un massatge circulatori  i relaxant.

Per cert, que et rentin el cap el considero un dels millors plaers existents  (si, si, tipus Memorias de Africa). 

Seguint amb el que deia. A la peluqueria tot sortia tant rodat que vaig animar-me a que em fessin "les puntes". També, tot correcte ("te lo vacio un poco y te arreglo el escalado para que no te pese tanto y te aguante el moldeado"). I si, si, sols les puntes, una mica escaladet, tot bé. Però, clar, sempre arriba aquell moment en que tot s'espatlla:

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - fes el que vulguis

ella - te lo aliso

Total, abans d'entrar al curs (2n assumpte pendent), vaig posar el cap sota l'aixeta.

by Facebook

i ara ORANGE

A mi que em disculpin però vist això:

algú es pot resistira clavar-li queixalada?

Dolça i àcida, com la vida.

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit. 

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla. 

BLAU = BLUE = BLUES

Fa dies que en Tohub parla de marxar. Marxar a un altre món on les necessitats, els valors i les aspiracions siguin unes altres. A mi em costa pensar en deixar tot això, els meus llocs, les meves persones... suposo que sóc més conservadora i menys arriscada del que voldria. 

Però hi ha dies en que res t'anima a resistir i tot i així hi continues suposo que per covardia.

 

Total, que aprofitant el dia de pluja me'n vaig al poble a olorar terra mullada que, segons diuen, reconcilia. I m'enduc la panificadora per fer pa que l'olor de pa torrant-se fa casa. I quan arribi començaré a preparar una part del sopar per gaudir amb quatre amics de menjars fets, per tots, amb il·lusió i expectants davant els resultats.

I com sempre, va per davant la qualitat davant la quantitat.

OJU, PERILL!!!

Comença la invasió. És una amenaça.

CARRERA CAP ELS OSCARS

Em repetiria si digués que m'agrada llegir al Paseante, però va, seré pesada un cop més: M'AGRADA LLEGIR AL PASEANTE. Per això ahir quan els ulls se'm tancaven de son però intentava fer una ullada ràpida a les novetats bloguesfèriques, mentre el llegia vaig pensar que somiava. Avui me l'he tornat a mirar i no, no somiava, no: en la seva particular gala he estat n-o-m-i-n-a-d-a!!! I mira, que m'ha fet una il·lusió que no sabeu com. 

Total que, després de fer-me la manicura i abans de recollir pedres per fer un mur al jardí aquest cap de setmana,  vaig a intentar comprar vots ensenyant-vos quatre fotos d'aquest-meu hivern sobretot per mostrar que no tots els hiverns han de ser freds i blaus.

Són fotos senzilles però és que la nominació a la Millor Direcció Artística m'ha pillat una mica... així... com ho diria... en calces???

DE GUAPO SUBIDO

Dissabte anava  al forn (a 2 quilòmetres de casa) a buscar uns deliciosos panets de mantega amb trocets de xocolata negre per esmorzar.

Em poso a la cua darrera un senyor d'uns 80 anys, alt, vermell de cara i amb gorra de mariner. Li pregunto: "és vostè l'últim?", "si senyora" contesta, "senyoreta!" el corregeixo i ell, sorprès, es gira cap a mi per arreglar l'error. Li acluco l'ull i li dic: "era broma, no pateixi, jo vaig néixer senyora i ho continuo sent". Ell, amb ulls riallers diu (picarón): "no és pensi, jo també sóc senyoret!". La conversa ràpida de tres minuts deriva cap d'on procedim (ell del Born, jo gracienca resident al Poble Nou) i el pa tant bo com fan al forn. Ens busquem per acomiadar-nos i emplaçar-nos una propera vegada.

Dimarts a primera hora del matí, aprofitant la fresca, voltava prop de l'Escola Industrial quan un porter maduret, escombra en mà, em veu passar. Jo, tot i escoltar el Fuentes, a la distància sento com em xiula, el miro, em fa l'ullet, li tiro un peto, ell fa el gest de venir i jo continuo el meu pas, talment com ho hagués fet Holly Golightly.

Avui, però, feia tard al meu cinquè curs d'iniciació a la dansa oriental. Estava comprant quan la senyora del costat, poquet a poquet, s'ha anat caient. Amb els ulls tancats i tapant-se'ls amb el seu braç deia: "és ansietat, és ansietat... estic passant un mal moment..." i tot esperant s el metge, la fornera i jo parlàvem per distreure-la encara que ella seguia amb els ulls plorosos i la mà ben agafada a la meva.

No sóc ni seré ningú per ella però m'hagués agradat dir-li que tot està arreglat, que descansi tranquil·lament, que els seus problemes han desaparegut.