i Bon 2010
i si voleu jugar una estoneta, piqueu aquí
dijous, 31 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
SABATES VERMELLES (prova 1)
Senyores, Senyoretes, Senyors, Mademoiselles, Ladies, Monsiers... quan Mademoiselle Violette proposa, Blogville disposa.
Heus aquí una primera prova. Tinc la càmera de fotos a Cal Sr. Metge i no saben si podran fer rés per guarir-la. De moment, i mitjançant la càmera de mòbil, deixo aquí la prova de que JO HI PARTICIPO... no fos cas que algú malpensés.
Les meravelloses sabates vermelles noves comencen a dansar... i aviso, NO HI HA QUI LES ATURI!!! Dance with me, please, darling?
dijous, 24 de desembre del 2009
BONES FESTES
Podria desitjar-vos-les amb una nadala. Però no. Millor aquesta. Poso el play i començo a moure un peu, ara l'altre, giro el cap, dreta, esquerra, dreta, esquerra, pico la taula amb el palmell de la mà, moc el cap de banda a banda, somric, m'aixeco, pujo el volum tant com puc, salto, canto, crido, tot és bo, tothom és bo, algú té problemes? no hi han absències, tot va bé.
I això sols escoltant-la.
(gràcies Arqueòleg)
És el 2n Nadal que comparteixo amb vosaltres. És un gust haver-vos conegut.
dimarts, 22 de desembre del 2009
MATINAR
Avui començo el dia abans. Demà escoltaré el cor del petit d'una amiga que per febrer (o abans) ens coneixerem les cares i per això, avui "recupero" les hores. Sembla mentida que dins d'aquella panxa ja tot estigui fet. De moment sols cal esperar, ell ja va creixent.
La ciutat o jo anem ral·lentides, els semàfors van alhora, les llums de Nadal brillen tranquil·les i el Fuentes sembla més relaxat del que d'aquí una hora, estarà. Ahir vaig acabar més tard del que volia, un parell de xerrades em van distreure d'anar a dormir (reconec que estic trobant el gust a això de relacionar-me "en pantuflas i boatiné").Totes dues d'última fornada. Totes dues (crec) amb somnis professionals encarrilats. Hi ha qui busca i no troba. Hi ha qui troba i no busca. Aqui rés de sort, el que compta és l'opció personal que decideixis, el que tens a les mans, en definitiva, el repte de viure.
Arribo a la feina i amb la foscor, l'arbre del jardí llueix millor el seu guarniment. Reconec que se'l respecta força, que el fan anar elegant. Em preparo un te, avui Oolong Caramel (Tea Shop). Engego l'ordinador i apareix la notícia que una companya de 50 anys ja no tornarà més. Si volem acompanyar a la família, demà a les 15'00. Tant optimisme, tanta força per això?
És aquesta estona, quan tot està tranquil, quan et planteges si tot el que tens és el que vols, el que esperaves, el que somiaves, el que desitjaves.
dilluns, 21 de desembre del 2009
MILLLOOOOONEEEEEEEEESSSSSSSDEEEEEEEEEEUROOOOOOOOSSS
Hi han son que em posen trista. Especialment el de la loteria, No recordo des de quan però no suporto aquesta cançoneta de fons ni Eurythmics i menys "El Carrusel Deportivo" dels diumenges (ho sento, sé que a algú li he caigut als peus).
Però la de Gordo, amb tots els seus tòpics casposos, potser és el que més: les imatges de gent disfressada entre el públic, "los niños de color de San Ildefonso", les ampolles de cava petant, "el tapar cuatro agujeros" em posen a mil. Serà que mai m'he enganxat "al joc". Rés de jugar als cecs (no recordo mirar si té o no premi), ni quinieles ni curses de cavalls (tot i que diu la meva mare que aquest si que toca).
Ara bé, això no treu que si, que segueixi la tradició nadalenca. Heus aquí el meu llistat:
- he comprat 20 números d'una cistella pro-viatge final de curs d'una escola rural del Penedès
Ara bé, això no treu que si, que segueixi la tradició nadalenca. Heus aquí el meu llistat:
- m'he partit un dècim (en cas de premi no sé que suposa econòmicament parlant) del Colmado Sebastian (Horta)
- una "participació" del número que ha comprat l'empresa on treballo (Baix Llobregat)
- 6 euros de la loteria del meu amic sabater, que aquest any s'ha ficat en política municipal (si, si, ell mateix ho diu, mal any) (Barcelonès)
I ara, els que més il·lusió em fan:
- una butlleta d'un poble de la Segarra on des de fa 103 anys juguen al mateix número i mai han guanyat rés
- i una altre de la comissió de festes d'un poble d'Aragó on durant l'hivern hi viuen 3 persones
De fet estic segura que si em toca alguna cosa serà d'algun d'aquestes dues últimes opcions.
Apa, sort per a tothom, sigui amb o sense Gordo
divendres, 18 de desembre del 2009
FOLCLORE VARIAT
Porto dies veient les maleïdes banderoles amb las que l'il·lustre ajuntament ens informa de la Cursa dels Nassos. No tinc rés contra aquesta cursa (contra d'altres si i més abaix ho comentaré) però si estic en contra de que ens tractin "de curtets" i ens ho hagin de donar tot ben mastegat.
L'Home dels Nassos és una tradició que fins ara no tenia imatge. És un personatge imaginari, no cal que l'últim dia de l'any un senyor disfressat es passegi per Barcelona (és la ciutat que conec) amb un nas gran. Cal descobrir el joc???
Ja posats, tampoc m'agrada la il·luminació nadalenca dels carrers. Tant la Diagonal com la Gran Via com el Passeig de Gràcia són (si em permeten dir-ho) "pa mear y no hechar gota" que diria aquell. Són tristes, pobres, molt "horteres" i "chavacanes". Una mica d'elegància i p'alante. És la meva opinió.
I ja per últim, tampoc m'agraden les curses de braus. Porto dies discutint-ho i tenen raó els que diuen que estàn farts de que l'ajuntament regul·li i prohibeixi la nostra vida quotidiana. Però en aquest cas cel·lebraria que es deixin de fer, tant les curses com tot espectacle on es faci patir un animal. Malgrat qualsevol tradició que hagi existit.
dimecres, 16 de desembre del 2009
SAPS QUE DIJOUS TINC UNA CITA?
Saps que dijous tinc una cita? em posaré la faldilla negra que tant m'agrada, la colònia d'olor àcida, em calçaré les sabates noves i marxaré cap a la nostra barra on, amb un somriure, m'esperaràs.
Seré puntual.
I farem com si gairebé no ens coneixessim. Igual que al començament. I removent-me el cabell diràs "però que guapa estàs!!!" mentre prenem una copa de vi blanc, com a les pelis dels '70.
I marxarem al restaurant, el nostre regal. I a mig sopar em diràs que se t'ha espatllat l'ordinador i no has pogut gravar el cd amb les músiques que cada any tries per a mi. I et renyaré: "aquests any d'acord però que sigui l'últim!". I així en portem ja 3 que no el rebo ;·)
I un any més cel·lebrarem que seguim trobant-nos bé rient junts. I m'escalfaràs els peus.
(potser excessivament rosa, aquest post però... avui toca...)
dilluns, 14 de desembre del 2009
PERÒ... QUÈ M'ESTÀ PASSANT???
Dimecres desembalava coses que des de la gran mudança encara són al magatzem i de sobte trobo una bossa plena de guinguets nadalencs. Ho vaig deixar reposar un parell de dies (meditant que feia) i ahir, sense saber com ni perquè, vaig començar a penjar-les pel petit cau. El resultat és aquest.
dijous, 10 de desembre del 2009
HELL'S ANGELS
Després de setmanes sense poder anar al gimnàs, avui he continuat descobrint el que el petit complex esportiu m'ofereix.
Mentre feia temps a que comencés la classe d'aquagim (recomanada per tota mena d'amigues i conegudes), xapotejava damunt les escaldes d'una piscina amb fons blanc, tipus mansió de Howard Hughes en el Hollywood dels '50. I en aquell moment ha succeït:
Una dotzena i mitja de cossos nuus, lleugerament tapats per uns slips de bany, han desfilat davant els meus ulls, mullats però perfectament enfocats. Sembla ser que a altres hores del vespre l'equip de waterpolo del barri entrena.
M'he recolzat sobre el braç esquerra i he seguit mirant.
Ells es feien broma, uns reien explicant (suposo) anècdotes del cap de setmana, altres es recol·locaven els cordons del banyador en el seu interior, el més gamberro (rialler) es tirava de cap a l'aigua enganxant els peus al seu ben proporcionat cul, talment com si d'una granota es tractés. I l'últim, el que feia tard, caminava despresa ensenyant orgullós el seu tronc tatuat. Tot era bellesa, tot harmonia.
Com si d'un somni es tractés en Carlos, el meu nou monitor, m'ha despertat amb un "¿vienes?", "i tant!" he contestat. Així ha començat la meva primera classe d'aquagim a la piscina blanca, aixecant pota dreta i/o estirant l'esquerra a ritme de Lady Gaga tot preguntant-me:
a) si George Clooney o Jude Law també entrenen a waterpolo (quina meravellosa imatge m'està venint al cap)
b) si el fet de veure constantment publicitat (en l'autobús que para davant de casa) el llibre:
fa que vulgui donar resposta a l'hipòtesi estúpida i masclista que planteja el títol, i que em fa imaginar-me intentant desxifrar un mapa tot somniant en trobar un "príncipe azul":
MANDA WUEVOS!!!
dilluns, 7 de desembre del 2009
CHAS!
Fa uns dies que tinc una extranya sensació: hi ha persones que no accepten un NO. A vegades no és un NO rotund sinó un canvi de plans. Una proposta diferent a la que ells/elles plantejaven. I desapareixen.
Sempre he trobat aquesta cançò terriblement estúpida. Però és la primera que m'ha vingut al cap, és tard i demà treballo. I és que en fons no sé qui es creu que fent "chas" algú apareix al seu costat.
dijous, 3 de desembre del 2009
dilluns, 30 de novembre del 2009
DESORDRE, CAOS, DIGA-LI COM VULGUIS
Fa mal veure gent dormint als bancs del carrer o remenant papereres i tampoc sé molt bé què puc fer.
Terror. Aquest any, a la feina, els del Petit Departament han decidit fer un sopar de d'aquest que, per aquestes dates, a les empresas sembla que toqui fer. Seré sosa (ho sóc) però fugo tipus aquest. No en tinc ganes... però gens, gens... sóc de "petits comités". Escoltant veus que m'estimen em diuen que hi haig d'anar però se m'acudeixen tantes maneres de gastar el que em costarà... perquè els preus no han notat la crisi... d'acord, d'acord, han de recuperar el que no ingressen...
Suposo que acabaré anant-hi. Com tots tenim de tot, aquest any els Reis d'Orient seràn consequents.
Diuen que finaIment aquesta setmana arriba el fred. Mentrestant rego les flors. No cal, però ho faig. Són tota una nova descoberta.
dijous, 26 de novembre del 2009
La dignidad de Catalunya
El copio en castellà ja que quan a més gent i més lluny arribi,, millor.
Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.
La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable
La dignidad de Catalunya
Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.
La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable
dimecres, 25 de novembre del 2009
PARAULES SAVIES
La realitat supera a la ficció perquè és inversemblant.
La novel·la transforma la realitat en versemblant.
Per què existeix la ficció? per explicar-nos la realitat.
Andreu Martín
dilluns 16 de novembre de 2009
Biblioteca Juan Marsé (El Carmel, Horta)
dissabte, 21 de novembre del 2009
TINC INDICIS
Sóc impacient. Almenys és el que diu en Tohub, assegurant que en això ens assemblem. I si, segurament m'agraden les coses ara i d'aquesta manera però sé esperar... impacientment però assegudeta en un tamboret de fusta, si pot ser de tres potes i fet per l'avi (que era ebanista).
Sec.
Miro. M'espero. Moc el peu. Llegeixo. Busco.
Sec.
Moc el cabell. Miro. Pregunto. Escolto.
Sec.
I sempre pensant que el que vindrà serà encara millor (per sort) del que ha estat fins ara. Apareixen èpoques grises mal resoltes per moments vermells que pretenen imposar-se. Però parlant, escoltant, oferint el millor d'un mateix i sentint fa que si, que aquests moments siguin reals.
Tinc indicis que antics i nous propòsits tiraràn endavant. Personals i col·lectius. I no perquè s'acabi el novembre, que a mi si que m'agrada. Sino perquè amb tenacitat, esforç, espera, il·lusió i amor comença realment la nova dècada. I l'hivern. I tot, tot anirà millor.
dimecres, 18 de novembre del 2009
EL JOC DE LES 7 DIFERÈNCIES
A veure si sabeu trobar les 7 diferències entre un energúmen i un senyor. Qui és qui?
... el mateix àmbit, la mateixa professió..
dilluns, 16 de novembre del 2009
ARQUITECTURA URBANA
Aviso. Estic a punt d'entrar en el fabulós món dels que opinen i sentencien sense tenir ni punyetera idea del que parlen. Vinga, doncs. Som-hi!
Intento tenir gust. En algun moment esdevinc hortera (si, ho sé) però saber-ho és un punt. I hi poso límits.
Al que anàvem.
La gràcia del barri de Gràcia, segons diuen, és que és "com un barri". En aquest barri antic la gent gran encara recorda com els petits jugaven al carrer i els grans sortien a prendre la fresca al carrer les nits d'estiu. La meva mare, quan fa memòria, recorda com a peu d'escala jugava amb el cosí del Moncho (sempre diu "i tenia un ulls blauuuuus, blaus, com de gat) mentre veien passar al Pescaílla amb la seva filla gran. O que els veïns tenien tots mots: "el monito", "la pintada", "la repelons", "el lerileri"... I què les botigues eren "d'ultramarinos", "colmados" on hi havia de tot i que potser calia fer una pintada a les parets però no hi havia temps. Que els amors extramatrimonials s'explicaven a peu de replà mentre s'intercanviaven el racionament. I més endavant, què els diumenges s'anava a la bodega "de baix" a tornar i recollir el sifó. He berenat xocolata desfeta al carrer, durant la Festa Major, amb aquelles bosses meravelloses que et regalaven el Cola-Sao, amb visera de cartró i un bollo per sucar, que era "lo más" en modernitat perquè venia embolcallat amb plàstic transparent.
Pot semblar romàntic però sovint era molt pobre, misèrrim on els veïns eren la família i on tot és coneixia. Aquest era realment el barri. Aquest és el meu barri.
Algú pot aturar aquests edificis moderns en les zones més urbanes de la meva ciutat? apart de que el trobi horrorós a qualsevol lloc, crec que en un barri amb "solera" aquest edifici és una barbaritat.
Algú es recorda que aquesta ciutat té mar, té sol, té cel i té llum i que un balcó et permet veure el mar, escalfar-te amb el sol i mirar els estels al cel (si, a Bcn també n'hi han)? Es pot recuperar l'antiga arquitectura i oblidar-nos de tanta modernitat malentesa?
L'opció A la podeu veure al C/ Providència, entre Verdi i Verntallat. L'opció B a la plaça del Nord.
dimecres, 11 de novembre del 2009
ELS CINC SENTITS DE LA RaTeta
... falta el sisè sentit...
... deu ser el que m'ajudaria a esbrinar com fer que les següents imatges siguin proporcionades...
dilluns, 9 de novembre del 2009
dijous, 5 de novembre del 2009
dimarts, 3 de novembre del 2009
RELAXEM-NOS UNA MICA
I gaudim del paisatge que fredament és com millor es pensen les coses.
Ens cal estar frescos quan tot bull.
I d'això se n'aprofiten, ells.
Aquest any la collita d'olives ha estat molt, molt escasa. El jardiner-pagès ja m'ho va avisar, el gener passat: "RaTeta que prefereixes, molt arbre i poques olives o moltes olives però per d'aqui tres/quatre anys". Vaig decidir esperar i les quatre olives que ha fet semblaven síndries a punt d'esberlar-se.
Per Nadal ja estaran a punt per encetar
divendres, 30 d’octubre del 2009
MALGRAT TOT
Segueixo creient en la democràcia
Espero i desitjo que els partits polítics ens donin alguna raó per a que els que encara anem a votar,
ho continuem fent.
Ara és la seva feina.
Espero respostes. I canvis. I decissions.
Si no ho fan, els grups no-demòcrates robaran espais.
Vull continuar votant però necessito raons
dimarts, 27 d’octubre del 2009
divendres, 23 d’octubre del 2009
SENSE PARAULES
BON CAP DE SETMANA!!!
(PD marxo a fer panallets, tot i que no m'agraden gaire)
(PD 1 bé, els de codony si)
(PD 2 i els de coco)
(PD 3 i els de xocolata, xocolata)
(PD 4 però els tradicionals, els de sempre, no gaire)
dimarts, 20 d’octubre del 2009
ABÚS?... que va...
Dilluns 07'40h. Passeig de Colom
Condueixo pel carril de la dreta. Un cotxe dels mosssssos d'esssquadra s'incorpora al carril de la dreta. Alenteix el trànsit. No m'agrada anar darrera de ningú i menys d'un cotxe i encara menys si és de "l'autoridá". Em col·loco al del mig. En un plis plas els mosssssos d'esssquadra, a l'estil Button, canvien del carril i me'ls trobo a la meva esquerra. No he vist l'intermitent però crec que està prohibit canviar de cop a dos carrils més enllà.
Dilluns 15,20h. Avinguda Paral·lel.
Un estupendo guardià urbà parla afablement amb una xicota. Fins aquí rés a dir. El tema és que tots dos van en moto i parlen en paral·lel (d'aquí el nom de l'avinguda?). Ocupen un carril i mig. Jo diria que està prohibit però si ho fa "l'autoridá", no seré jo qui digui rés.
Fa anys. Torrent de l'Olla.
Llavors encara es podia aparcar a la banda de baix. A la Plaça del Sol a una noia que li acabaven de prendre el bolso. Davant d'El Relampago hi havia un urbanitovicente posant multes amb plaer orgiàstic. Li vaig dir que què feia posant multes enlloc de guardar l'ordre (tipus pel·licula americana), que a cent metres atracaven i ells ni es molestaven a passejar-se pel lloc. "Eh?" "ah!" va ser la seva resposta.
No m'agrada "l'autoridá". I ara menys. Quan els tinc a prop sempre pateixo de no fer alguna cosa que els pugui molestar... són tan imprevisibles!... Tot i que de gent meravellosa n'hi ha a tot arreu.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Fa por aventurar-m'hi però...
Després de tres mesos esperant que ORANGE cregués oportú proporcionar-me una connexió TODO EN UNO vaig desistir. El divendres 2 d'octubre vaig contactar amb JAZZTEL demanant el mateix producte i ahir vaig rèbre el missatge que puc recollir el wifi i divendres 16 d'ctubre (tal i com van assegurar-me) ja tindré connexió des de casa. Sense contracte de permanència. Un amic va marxar caganllets de l'empresa però un altre n'està content. Com tot a la vida.
Malgrat encara no hagi trobat el punt a la panificadora i els pans surtin azimuts afirmo que l'etapa vermella funciona. Bé, ho confirmaré divendres.
PD digueu-me aventurera però JA TINC ADSL!!! (divendres 16 d'octubre: encara no m'ho crec)
dimarts, 13 d’octubre del 2009
dijous, 8 d’octubre del 2009
DECIDIT!!!
Abandonada JA l'època grisa, comença l'etapa vermella.
Per cert, decididament, tornen els '80!!!
dimarts, 6 d’octubre del 2009
LA TERRASSA
L'heura creix a ritme frenètic, potser tem la tardor amenaçant i segueix expandint-se sense donar-se un respir. La marquesa cria el seu fillet, el ficus (desordenat) sent les tisores prop i tremola. Els geranis s'han quedat sense fulles.
Miro i veig com la grisor continua avançant.
Hi ha qui, absent de tota ètica, pensa que per ser trepa té drets adquirits. Aviat el veurem fent de cap d'alguna cosa acabada d'inventar. Llavors creurà que finalment s'ha fet justícia.
Hi ha qui creu tenir la veritat absoluta. I no admet paraules inesperades. D'aquests cada vegada n'hi han més. No dubten i si ho fan, és donen la raó. Avançar? per què? cap on?
Hi ha qui et mira i et veu. I diu que sort que "ets normal". I confia en tu. I somrius.
Segur que els geranis tornaran a florir. A la primavera, segur.
Miro i veig com la grisor continua avançant.
Hi ha qui, absent de tota ètica, pensa que per ser trepa té drets adquirits. Aviat el veurem fent de cap d'alguna cosa acabada d'inventar. Llavors creurà que finalment s'ha fet justícia.
Hi ha qui creu tenir la veritat absoluta. I no admet paraules inesperades. D'aquests cada vegada n'hi han més. No dubten i si ho fan, és donen la raó. Avançar? per què? cap on?
Hi ha qui et mira i et veu. I diu que sort que "ets normal". I confia en tu. I somrius.
Segur que els geranis tornaran a florir. A la primavera, segur.
(avui la Maria m'ha regalat un bocí de pastís... BRUTAL!... i no, a mi el pa no m'acaba de quedar bé)
dijous, 1 d’octubre del 2009
BANDERA BLANCA
Apreciades companyies de telecomunicacions,
Necessito un ADSL. Petit. Senzill. Rés, per escriure quatre coses, llegir blogs, consultar la cartellera i mirar receptes de cuina. Sols és això. Tinc línia telefònica, me la bufa conservar el número, estic disponible les 24 hores del dia tots els dies de la setmana. Però necessito un ADSL.
Vostès, Orange, per què em diuen després de tres mesos trucant i assegurant-me que avui tindré ja el servei, per què avui em diuen que "no tengo ningún servicio dado de alta"... per què m'ho fan, això?
Vostès, Telefònica, per què diuen que les meves dades personals (dipositades en el seu arxiu) no concorden amb las d'Orange? jo sols visc a un pis. Petit. Minúscul. Però sols un. No tinc altres dades que aquestes.
Vostès, Vodafone, per què no puc localitzar enlloc de la seva web un telèfon de contacte (un, sols un, si us plau) per saber si tinc cobertura dels seus serveis?
Senyors... no puc més. Desisteixo. És igual. Miraré receptes de cuina als 50 llibres que tinc, la cartellera al diari, m'oblidaré d'escriure i llegiré blogs a la feina, enlloc de treballar. No és molestin a trucar-me a deshores per oferir-me les seves ofertes, ara mateix necessito relaxar-me de vostès putes companyies de telecomunicacions, vull dir, apreciades companyies de telecomunicacions. Bon vent.
Atentament,
Necessito un ADSL. Petit. Senzill. Rés, per escriure quatre coses, llegir blogs, consultar la cartellera i mirar receptes de cuina. Sols és això. Tinc línia telefònica, me la bufa conservar el número, estic disponible les 24 hores del dia tots els dies de la setmana. Però necessito un ADSL.
Vostès, Orange, per què em diuen després de tres mesos trucant i assegurant-me que avui tindré ja el servei, per què avui em diuen que "no tengo ningún servicio dado de alta"... per què m'ho fan, això?
Vostès, Telefònica, per què diuen que les meves dades personals (dipositades en el seu arxiu) no concorden amb las d'Orange? jo sols visc a un pis. Petit. Minúscul. Però sols un. No tinc altres dades que aquestes.
Vostès, Vodafone, per què no puc localitzar enlloc de la seva web un telèfon de contacte (un, sols un, si us plau) per saber si tinc cobertura dels seus serveis?
Senyors... no puc més. Desisteixo. És igual. Miraré receptes de cuina als 50 llibres que tinc, la cartellera al diari, m'oblidaré d'escriure i llegiré blogs a la feina, enlloc de treballar. No és molestin a trucar-me a deshores per oferir-me les seves ofertes, ara mateix necessito relaxar-me de vostès putes companyies de telecomunicacions, vull dir, apreciades companyies de telecomunicacions. Bon vent.
Atentament,
Una RaTeta Miquey desesperada
divendres, 25 de setembre del 2009
RE-INICIS
No sé quina pel·licula he vist (ni si tant sols és una o bé es tracta d'un recurs fàcil) on el protagonista arriba a una nova ciutat i sol, vestit amb gabardina, maleta en mà i xuclant a fons el cigar, deixa enrera l'estació (plano general). Al carrer sent remor de gent, parelles joves rialleres que aprofiten les festes de la ciutat per festejar, per convidar-se a ballar, per mirar-se embobats (recordeu, la peli és en blanc i negre) fins besar-se. El protagonista s'atura i (amb un plà escorç) sent com la nova ciutat l'acull, li dona la benvinguda i decideix que aquest serà el seu lloc en el món. Feliç aixafa el cigar i agafant fort la maleta, creua el carrer amb la seguretat d'un home que sap que no ha errat en la decissió d'escollir el seu futur (torna el plano general).
Reinicio el blog. Els pensaments de la RaTeta Miquey s'han corrumput i no sé lluitar contra Mr. Blogger. Així que aprofitant els Focs de la Mercè, a mode de benvinguda, dono per re-inaugurat aquest blog.
Passeu que comença la cel·lebració. Qui no vulgui ballar, al fons hi ha beguda i pastes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)